Barcelona, 1970. A les acaballes del franquisme, la ciutat no té res a veure amb les primeres dècades del segle: revoltes universitàries, alliberament sexual, repressió policial i una cultura compromesa amb la lluita contra la dictadura. Josep Carner torna de l’exili amb la memòria devastada després de més de trenta anys d’absència. A Lluís Miralles li encarreguen que acompanyi i ajudi el poeta durant la seva estada a Barcelona.
El retorn de l’exiliat és una concessió innecessària al règim? A poc a poc, la presència de Carner esdevé incòmoda. Miralles, que n’és un testimoni inusitat, aprofi ta l’encàrrec per gaudir d’unes setmanes de llibertat fora de casa i per viure una intensa relació amorosa.
Entre els cercles culturals que acullen Carner i les tribulacions dels estudiants amics de Miralles, Casajuana construeix un retaule deliciós i nostàlgic sobre el paper de l’escriptor, els estralls de la vellesa, el pes de l’exili i la impossibilitat del retorn.
Deia que Carner era víctima d’un malentès: com que la seva obra, en particular abans de la guerra, era una celebració de la vida, molta gent el considerava un poeta benigne i bon vivant, una mena de bohemi ben vestit i ben planxat feliçment ignorant del costat obscur de la condició humana, un poeta que havia vingut al món a passar l’estiu. Però al costat d’aquell Carner assolellat i rialler tan conegut n’hi havia un altre més complex, més profund, que molts crítics tendien a no veure perquè els obligava a replantejar-se tot el que havien escrit sobre ell. Aquell era el Carner que a ell li agradava més, sobretot el Carner rosegat per l’enyorança, el supervivent d’un cant remot dels anys de maduresa a l’exili.
