La història de l’art ens permet entendre no tan sols la riquesa material i espiritual de Catalunya, sinó també les seves ferides històriques. Des de la destrucció patrimonial causada per les desamortitzacions i les cremes de convents, fins a l’espoliació institucionalitzada sota les dictadures del segle xx, l’art mostra les vicissituds de la història del nostre país. Si no el defensem, correm el risc que els monuments esdevinguin ruïnes, les pintures meres restes erosionades o col·leccions de magatzems, dipòsits o museus estrangers, i els nostres morts, anònims i oblidats.De la mateixa manera que estudiem i defensem la nostra llengua i la nostra literatura, hem de reivindicar el nostre art en un sentit polític. Un art i un patrimoni que, d’altra banda, són ja objecte d’admiració internacional independentment de la situació política a Catalunya, perquè transmeten emocions, sensacions i forces que no necessiten traducció i que, per tant, no passen pels filtres polítics imposats en el present.
