Runa, que ve de ruïna (etim.: contracció de ruïna.). El món en obres, mutant absurdament cap a qui sap on. A una banda del carrer (o al bell mig del carrer [del món] i del pas), una pila monumental, fascinant, de residus. Pura matèria inútil, vibrant, fressant l’obscenitat de l’opulència (quin espectacle!). Deixalla dura, estàtica, latent, esperant a ser misteriosament retirada. El jurat format per Francesc Bombí-Vilaseca, Anna Gas, Anton Not i Raquel Santanera, ha valorat la seva capacitat de l’autor per construir un univers poètic dens i contemporani a partir de la convivència entre natura i tecnologia, matèria orgànica i artifici, memòria i simulacre. Runa desplega una escriptura fragmentària i alhora cohesionada que converteix cada poema en una peça d’un paisatge en ruïnes travessat per la hiperconnexió, la precarietat emocional i les restes materials i simbòliques del present. Un poemari amb gran ambició formal i una veu pròpia, amb una gran força verbal i imaginativa que combina llenguatges tecnològics, industrials i digitals amb elements animals, geològics i corporals, construint una tensió constant entre allò humà i allò mecànic.
