Alessandro Baricco va presentar l’edició italiana de Seda, publicada per primer cop el 1996, amb aquestes paraules: Això no és una novel·la. Ni tan sols és un conte. Això és una història. Comença amb un home que travessa el món i s’acaba en un llac que roman immòbil en un dia de vent. L’home es diu Hervé Joncour. El llac, no se sap. Es po - dria dir que és una història d’amor. Però si només fos això, no hauria valgut la pena explicar-la. S’hi barregen desitjos, i dolors, que se sap molt bé què són, però que no tenen un nom exacte que els designi. I, en qualsevol cas, aquest nom no és amor. (És quelcom molt antic. Quan no podem anomenar les coses, recorrem a les paraules.)
Totes les històries tenen una música pròpia. La d’aquesta és una música blanca. Cal dir-ho, perquè la música blanca és una música estranya, que de vegades et desconcerta: s’interpreta suaument i es balla lentament. Quan s’interpreta bé, és com escoltar el silenci, i els que la saben ballar és com si no es moguessin.
No cal afegir-hi gaire res. Potser cal aclarir que és una història decimonònica: que ningú no esperi trobar-hi avions, rentadores o psicoanalistes.
