Aquest poemari es converteix en reconeixement i homenatge i també en un recordatori, a través d’una de les seves figures més representatives, de tota una generació maleïda que es va voler menjar el món, que es va donar a la creativitat i que ho va fer a través d’un perillós funambulisme que va acabar amb molts i va deixar-ne tocats molts altres. Temps en què la llibertat era un concepte massa suculent com per no tirar-s’hi de cap sense preveure’n les conseqüències, perquè la llibertat era un concepte nou en un país i en una ciutat que tot just començava a treure el cap de la grisor que l’havia precedit. Més enllà, doncs, dels valors literaris, aquest llibre amaga el tresor d’una memòria de l’excés que va marcar una generació que es va donar a la vida sense reserves, sense remei.
