Aquesta és la història d'un amor torturat per prejudicis morals i per enveja; una història pertorbadora que Lluís Nicolau d'Olwer va qualificar com l'aventura humana més significativa del segle XII, en el moment en què neix Europa. Rere el suggestiu marc de la passió dels dos amants, hi havia el tumultuós mar de fons de les idees que es ventilaven en les florents i nombroses escoles que es creaven al voltant dels abats insignes i de les poderoses seus episcopals. Abelard sospitava que darrere les parafernàlies eclesiàstiques s'amagava una falsificació «legal». La seva capacitat intel·lectual i la seva audàcia li feien prendre distància, i el seu mètode dialèctic l'enfrontava amb les ments més perverses i reaccionàries del moment. L'amor d'Abelard i Heloïsa constitueix un paradigma de l'època. Malgrat que va ser violentament blasmat, Heloïsa no va renunciar mai ni a estimar ni a la força d'aquell amor carnal. Per a ella, el penediment no existeix i la seva figura es dibuixa al llarg del llibre amb un traç tant potent com el d'Abelard.
