Hi ha a Ull diu una lluita per veure-hi més enllà d’allò vist. En la mesura que això només es pot acomplir a través de la paraula, esdevé una lluita per dir més enllà d’allò dit. Si la foscor de la tinta marca un camí recte i diàfan («A l’ombra de la línia / la textura de la lletra / diu a l’ull un avenir / si cert, prou clar»), el llibre s’hi perd, s’hi enfonsa, hi naufraga. La llengua hi esdevé diversa d’aquella que és habitualment. Busca «els ulls d’altres paraules». Defuig el reconeixement, la representació, la repetició d’una veu falsa per imposada —una veu que «no diu, / tan sols s’imita, / en espiral i repetició / fins al tedi, / fins al tedi». L’ús quotidià, reincident, de la llengua tendeix a empresonar-nos en hipòtesis, cercles concèntrics, inèrcies. Per contra, Mònica de Dalmau opta per la performativitat de la paraula. Fa que aquesta actuï sense guió per esquivar l’enèsima recidiva: «Li ensenyaren allò tan grotowskià / que era sovint absorta en papers d’altri. / Per allà deixava anar de la mà a l’estri / allò no seu, allò d’enllà».
