En les pàgines d’aquest dietari Francesc Parcerisas recull observacions, heterogènies i errants, escrites durant un estiu, entre passejades, visites a familiars i amics, i moments de calma dedicats a la lectura i a l’escriptura. Aquí, els mesos estivals semblen avançar a un altre ritme i són, com els records de la infantesa, el rerefons perfecte per a la contemplació desvagada i la reflexió punyent: «Jo, que sóc qui escriu aquestes línies, en realitat vaig arribar ja fa uns anys al final de l’estiu que en aquestes pàgines ara tot just s’enceta […]: sé com acabarà la història, […] i això, contra el que pugui semblar, em converteix en un déu desnonat, ridícul, sense cap poder». En aquest text—agut, elegant, amb tocs d’humor i, en alguns moments, escruixidor—Parcerisas un cop més fa el lector partícip de l’exercici de dotar la realitat de sentit mitjançant l’escriptura.
