Tot això s’ho emportaria el vent d’un acord renovat entre Castella i Catalunya que hauria de començar amb la depuració del vell acord trastàmara —demolir-ne el que és inservible i conservar el que sigui útil— acompanyat d’un tancament de la casa monàrquica de torn i la incorporació a la taula de negociació de les nacions ibèriques que s’hi considerin implicades. No sé si Castella i Catalunya avui podrien conjurar el canvi amb la mateixa capacitat de remenar les cireres que tenien en temps de Joan II, segurament sí, si recuperessin la seva capacitat decisòria original. Si Castella i Catalunya acordessin la seva independència mútua i tot seguit es posessin a negociar és possible que recuperessin l’autoritat per crear, amb l’ajut i l’assessorament d’Europa, un nou mapa regional europeu que enfortís el continent i els seus valors clàssics sense lesionar els interessos de ningú. Això potser ho podria aconseguir la pressió sostinguda de la gent però com diu irònicament Nassim Nicholas Taleb, les tres addiccions més paralitzants són l’heroïna, el carbohidrat i un salari mensual.
