A banda i banda del petó, que va sortir a Rússia el 2004, és una mena de dietari en vers —parlem de versos clàssics, la majoria amb rima i mètrica— d’una relació amorosa. Els protagonistes són una dona russa i un home nord-americà: ella viu a Moscou i ell, a Nova York. Es troben, ara al país de l’un, ara al de l’altra, passen temporades plegats i es tornen a separar. D’ell, en sabem ben poc: el veiem amb els ulls de la dona enamorada, i l’únic que arribem a intuir és que es tracta d’un home de lletres. A part de la dedicatòria del llibre, només hi ha un poema que revela el seu nom de pila. Pel que fa a ella, homònima i reflex de l’autora, descobrim que té un temperament volcànic, una necessitat obsessiva d’autoanàlisi i dues filles de matrimonis anteriors. Mentre els dos amants estan junts, tot és alegria i passió. Mentre estan separats, a ella l’assetgen records dels amors antics, la por de la infidelitat i el desig de tenir un altre fill. A banda de l’enyor, esclar. La descripció detallada de cadascun dels matisos d’aquestes fluctuacions emocionals fa que el llibre tingui un gruix considerable. Segurament, més d’un lector pensarà: i no en podria haver fet un resum? Resulta que no. La gràcia del conjunt radica en aquesta densitat, en la voluntat de documentar exhaustivament, fins i tot de cronometrar les trobades i els comiats, els moments de proximitat i els de distanciament, els esclats d’eufòria i les punxades de tristesa. El que tenen en comú tots els poemes del llibre és una franquesa absoluta i el to intimista d’algú que escriu per comunicar-se més profundament amb la persona que estima. De fet, això es podria aplicar a tots els reculls de Pàvlova. No en va un altre dels seus poemaris es titula Cartes a l’habitació del costat. Per sort, gràcies al sentit de l’humor de la poeta, al seu enginy espurnejant d’inventora de metàfores i a la seva capacitat de combinar la tensió formal amb la frescor, els versos d’A banda i banda del petó no perden mai l’harmonia sonora, la lleugeresa i l’elegància que els fa encantadors. A més, la naturalesa compacta dels poemes contribueix a la lectura continuada, i confirma la sensació que es tracta d’un mosaic on cada peça té el seu valor. Quant al rerefons biogràfic del recull, el seu destinatari real és Steven Seymour, el quart marit de l’autora, mort el 2014. Durant els tretze anys del seu matrimoni, Seymour, traductor estatunidenc d’origen rus, va traduir una gran part dels poemes de Pàvlova a l’anglès. Recollida al volum If there is something to desire (Knopf, 2010), la poesia de Pàvlova en versió de Seymour va tenir un gran èxit als Estats Units i va representar la consagració de la poeta més enllà de Rússia. D’aleshores ençà, la seva obra s’ha traduït a més de vint idiomes, i els divuit poemaris de l’autora, publicats al seu país, s’han reeditat diverses vegades.
