Un recull de textos autobiogràfics del poeta portuguès més important del segle XX. «Ara és necessari que digui quina mena d’home sóc. El meu nom no importa, ni qualsevol altre detall sobre mi.»«Viure no és necessari; el que és necessari és crear», aquesta és una de les idees que es repeteix al llarg dels diferents textos recollits en aquest volum i que ens mostra el Pessoa més íntim a partir de fragments dels seus heterònims, notes i documents personals, com ara la carta a Ofelia Queiroz. «L’home que mai no va ser, perquè va sacrificar la seva vida de carn i ossos en benefici de la seva obra literària», contínuament buscant una trascendència a tot allò que feia, considerant la seva obra, obra vida o vida obra, sense poder separar una cosa de l’altra, el llibre és un recull de textos de gran força alguns d’ells traduïts per primera vegada a la nostra llengua.«Fent-se mereixedor del seu cognom, que en portuguès significa persona, Fernando Pessoa va fer de si mateix un símbol i una suma de totes les persones, en un continu multiplicar-se que era essencialment una il·lustració, una mostra prodigiosa, un conjunt d’autobiografies que només col·lectivament podrien representar, o suggerir, què és un ésser humà -per exemple jo, o vostè.» [Del pròleg de Richard Zenith.]«No sé qui sóc, quina ànima tinc. Quan parlo amb sinceritat no sé amb quina sinceritat parlo. Sóc de manera diversa un altre d’un jo que no sé si existeix. Sento creences que no tinc. M’exalten ànsies que repudio. La meva perpètua atenció sobre mi perpètuament m’indica traïcions de l’ànima a un caràcter que potser no tinc, i que ni ella no creu que tingui. Em sento múltiple. Sóc com una habitació amb innombrables miralls que desvien cap a reflexions falses una única, central realitat que no és en ningú i és en tothom.» [Fragment d’Autobiografia en plural]
