Amb la mort del dictador s’obrí un temps d’esperança. Els esforços culturals d’uns grups de joves inquiets semblava que finalment il·luminarien una societat lligada a una tradició de derrotes i renúncies. Hi havia col·lectius de mestres que s’aplicaven amb entusiasme a la renovació escolar. I poetes que se sentien cridats a crear un nou imaginari col·lectiu, a partir de paisatges oblidats i històries marginades. Per aturar aquests canvis, les capes socials que havien donat suport a la dictadura van fer ús de la propaganda demagògica i dels mecanismes de poder de l’Estat. Quatre dècades més tard, mentre el món viu els darrers mesos de la pandèmia, Josep Piera escriu unes memòries que són, alhora, una evocació íntima i una lúcida crònica social d’aquells anys.
