D’ençà dels seus inicis, Hocquard tria els espais que la llengua albira quan, desaparegut el subjecte poètic, l’obra es bada sense centre ni eix vertebrador. El referent s’omple de buits, al mateix temps que és il·luminat des de les seves ombres més amagades. Res de més sensible que evocar allò que escapa pel camí d’un silenci envoltat d’astorament meravellat, de tendresa desposseïda o d’ironia, com Françoise de Laroque sintetitza. Segons que explicava Wittgenstein, la llengua dibuixa el marc del nostre món, perquè els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món, i les paraules emmarquen, determinen la nostra percepció de la realitat. De fet, en dir un nom, solament expressem una imatge determinada que volem utilitzar, només hi veiem parts constitutives de quelcom compost. I Emmanuel Hocquard monjoia els contorns, més que no pas descriu el que contenen: tantes siluetes esbossades que d’antuvi semblen disperses permeten en un segon moment o lectura una altra unitat, una visió distinta.
