Joan-Carles Mèlich és una de les veus més singulars del pensament català d’avui per l’originalitat i el rigor de les seves anàlisis i per la forma en què les transmet. Mèlich és un filòsof, però també un escriptor: la mateixa passió a l’hora de desenvolupar una idea la desplega en exposar-la a través de la paraula. A l’hora d’expressar el seu pensament, prefereix el fragment que el sistema, l’assaig que el tractat, la prosa que la metafísica. Perquè valora l’estètica d’un text. Perquè no deslliga l’emoció del coneixement. Perquè fa filosofia en diàleg amb la tradició literària tant o més que amb la filosofia acadèmica. Les idees, les intuïcions, les indagacions d’un pensador, tenen el seu origen en la biografia. L’obra de Mèlich publicada fins avui no conté gaire elements autoreferencials que permetin inserir les seves aportacions dins una determinada trajectòria biogràfica. Això és el que permet fer fàcilment el gènere de les converses. ¿Per què va estudiar filosofia?¿Quins professors el van marcar? ¿D’on surt la seva recerca sobre la finitud, la seva distinció entre moral i ètica, la seva valoració sorprenentment positiva de la noció de mala consciència? ¿Com llegeix? ¿Com escriu? ¿Com imparteix docència? En definitiva, ¿en què creu i en què no? ¿Per què la seva crítica constant a la metafísica i als absoluts?
