Amb el rigor i lanàlisi crítica que requereix una obra daquestes característiques, Miquel Flamarich Tarrassa desentranya la relació entre la democràcia i la ciutat. El marc concret és la Barcelona dels quaranta anys darrers, però no és un estudi de cas particularista i aïllat. Ben al contrari, en els capítols primers es repassen les temptatives del socialisme vuitcentista, materialitzades en la Comuna de París; es reflexiona sobre el «dret a la ciutat», i saporten els precedents històrics que cal conèixer per entendre lestructura municipal de Catalunya. La premissa raonada és que lespai es construeix socialment. I que, en conseqüència evident, lorganització dun territori correspon als interessos dunes classes determinades. Així, el llibre es pot llegir com un relat alternatiu a la narrativa oficial, pretesament neutre, sobre Barcelona. En el capítol darrer, es traslladen tots els debats plantejats al segle XXI, en ple neoliberalisme globalitzador. És aquí on la veu de lautor apareix sense embolcalls acadèmics i esbossa les eines per transformar democràticament la ciutat, concretades en la propos
