A Dia del mar hi ha una condensació d’aspectes fonamentals de la manera com Sophia de Mello Breyner concebia l’experiència d’existir. Hi reconeixem una sensualitat intel·lectualitzada, una comunió profunda amb la natura («Senyor, doneu-me la innocència dels animals / per poder beure aquest matí / l’harmonia i la força de les coses naturals»), un lirisme alhora intens i contemplatiu, un diàleg amb la tradició cultural amb què s’identificava, una espiritualitat humanista i serena…A Dia del mar Sophia de Mello Breyner reflexiona sobre ella mateixa des de la seva manera de sentir-se part del món. En vol gaudir alhora que cerca entendre’s. El seu paisatgisme no és descriptiu, sinó introspectiu. Com el títol ja anuncia, el mar n’és protagonista. Un mar que contempla mentre hi percep un ressò de la seva pròpia mirada. Però també hi és persistent l’evocació de jardins «On jo voldria saciar / la meva llarga set de frescor» i on Sophia de Mello Breyner s’amara completament de cada forma, de cada moviment: «I cada flor en el vent desplegava / un tumult de danses fugitives». I els rius, els boscos, i els astres que cisellen les formes de la nit. I les ciutats, que seran, a més, rellevants en el teixit literari de Sophia de Mello Breyner, reflectides a Dia del mar així: «Lluïen a posta de sol / enceses i magnètiques cridant / sota el cel infinit de tardes fredes». Arreu de Dia del mar les imatges se succeeixen sense precipitació, amb la profunditat de l’anhel de plenitud.
