Uns dels actes més rellevants de la commemoració dels 40 anys del Congrés de Cultura Catalana fou la realització d’un simposi on es van analitzar el Congrés en el context de la Transició sota el títol d’«El Congrés de Cultura Catalana. Història i balanç (1975-1977)». Les ponències conformen en conjunt aquest llibre, que vol ser una primera aportació global a l’anàlisi històrica i sociològica del Congrés. És, doncs, un llibre que situa el Congrés en aquest marc d’anàlisi, però no deixa de banda una vessant testimonial que, després de quaranta anys, encara serveix per posar el focus en alguns aspectes com ara la intrahistòria i l’experiència viscuda pels mateixos participants.La història i la significació del Congrés de Cultura Catalana han quedat soterrades durant molts anys, només guardades en un llibre interessant de Jaume Fuster sobre el Congrés. Quaranta anys després, la Transició ha esdevingut un passat històric, perquè hi ha noves generacions que no l’han viscuda. La Transició ja no és allò que recorden els que la van viure, sinó allò que els estudiants coneixen a través dels llibres de text i dels documentals televisius. L’inici del segle XXI coincideix amb un canvi generacional important en tots els àmbits de la societat i la política, amb l’aparició d’una nova generació post-Transició. L’estudi del Congrés de Cultura Catalana permet copsar aspectes molt rellevants del canvi que va comportar la Transició política des del punt de vista social i cultural, però sobretot des del punt de vista de les cosmovisions del moviment catalanista. El Congrés va fer possible parlar amb normalitat, per exemple, de l’oficialitat del català (no pas sense debats ni conflictes interns) o de l’articulació territorial dels Països Catalans. En els anys 1976 i 1977 això no era pas banal.
