XXI. A LUZ
Todo era máis ou menos etéreo, atemporal. E un día os soños transportáronme até 2017. En 2017 se bebo máis da conta quedo sistematicamente durmido: non atordado; non abstraído; non perplexo: durmido. Coma un volcán durmido ou coma o meu propio pai, durmido seguramente neste instante na súa cama de auga despois de facer o amor. Ou coma nesa foto dos catro anos co pixama do pato Donald. É bonito que nestes instantes que non existen, que non existen igual ca os outros, fóra da miña cabeza siga pasando a vida: é un bar e todos bailades e falades e sodes felices á vosa maneira. Será a escuridade, a falta de osíxeno, non sei ben. Durmido vin comezar 2014 e 2015 e 2016: a súa bruma, a de todos eles, fíxome ser feliz a min tamén, en certo modo. Tiñades tanta vida. Este é o meu cerebro en 2017. Non o corazón; nunca o corazón. A forza. A euforia, a luz. Creo que o recuperarei todo.
br>
XXI. LA LLUM
Tot era més o menys eteri, atemporal. I un dia els somnis em van transportar fins al 2017. El 2017 si bec més del compte em quedo sistemàticament adormit: no pas atordit; no pas abstret; no pas perplex: adormit. Com un volcà adormit o com el meu pare, adormit segurament en aquest instant al seu llit d’aigua després de fer l’amor. O com en aquella foto amb quatre anys amb el pijama del Pato Donald. És bonic que en aquests moments que no existeixen, que no existeixen igual que els altres, fora del meu cap continuï passant la vida: és un bar i tots balleu i parleu i sou feliços a la vostra manera. Deu ser la foscor, la manca d’oxigen, no ho sé ben bé. Adormit vaig veure començar el 2014 i el 2015 i el 2016: la seva broma, la de tots ells, em va fer ser feliç a mi també, en certa manera. Teníeu tanta vida. Aquest és el meu cervell el 2017. El cor no; mai el cor. La força. L’eufòria, la llum. Crec que ho recuperaré tot.
