Al marge d'unes notes juvenils sobre arquitectura i ornamentació -l'anomenat Dietari de Reus- Antoni Gaudí (1852-1926) no va deixar cap més altre escrit amb voluntat didàctica. Tot el seu ideari artístic era, en canvi, pròdigament exposat en les innumerables converses mantingudes amb col·laboradors i deixebles. La seva expressió col·loquial, lluny de la conferència o de la classe magistral era forçosament fragmentària i, per altre banda, la verbalitat de les seves reflexions les feia tan efímeres com autèntiques. És l'arquitecte Isidre Puig Boada qui, en el llibre El pensament de Gaudí, aplega la més completa relació d'idees i comentaris emesos per Gaudí al llarg de la seva vida, tant els escoltats personalment durant les converses de l'autor amb el mestre, com els aplegats en el cercle més proper dels seus seguidors. Perquè aquest llibre --i aquest és el gran encert de Puig Boada-- no es limita a ser un recull de testimonis o una mera compilació de conceptes, sinó que ordena la documentació verbal sota els epígrafs d'una àmplia temàtica. No és exagerat dir que aquesta obra és el veritable "evangeli gaudinià" on, a banda de rellevants consideracions arquitectòniques, se’ns descobreix el Gaudí més proper i humà, que -entre moltes altres coses- ens parla de qüestions socials, d'història, de política i de religió. Tot això fa que aquest sigui un títol únic i essencial dins la bibliografia gaudiniana, peça clau per a comprendre el caràcter i tota la cosmovisió artística del genial arquitecte català.
