Darrere els noms de Khloríon d’Atenes i Zenòbius el Grec hi ha dos escriptors catalans contemporanis; l’un, fonamentalment apol·lini, s’inclina per la ciència, el terme mig i la mesura. L’altre és, sense cap mena de dubte, dionisíac i, per tant, un aferrissat partidari de la desmesura. El simpòsium dels espectres es mou dins d’aquestes dues tendències. Khloríon i Zenòbius viatgen a la contemporània Eleusis i tenen la gosadia d’invocar els esperits de diversos pensadors. A cavall entre l’assaig i la ficció, l’element insospitat d’aquest conjunt mistèric eleusini és la hipòtesí impressionant d’alguns investigadors moderns formulada per primera vegada en la dècada dels seixanta: que la veritable essència de les cerimònies, allò que durant tants segles s’ha mantingut ocult als estudiosos, era fruit només del subministrament als iniciats d’una droga enteogènica o visionària.
