Tornar al cap de molts anys allà on s’ha passat la infantesa és, sens dubte, un fet revelador de com s’ha transformat el món en tot aquest temps (si el paisatge és completament diferent) o de com som nosaltres els que hem canviat (si els llocs coneguts s’han mantingut relativament intactes). Elegia d’agost reflecteix en poemes breus de vers curt aquest xoc entre l’experiència feliç del passat en un entorn quasi idíl·lic i la modificació urbanística que han experimentat els voltants de l’Escala i del Montgrí. El record d’aquells estius de comunió infantil amb la natura, en una època en què s’anava abandonant la vida rural i l’explotació dels conreus arran de pinedes, contrasta amb l’abundant edificació turística actual. Aquests poemes exposen observacions i vivències en què l’ahir i l’avui es barregen, i converteixen aquest retorn físic als indrets del passat —unit a l’acte de rememorar el que va existir— en una invitació per comprendre qui som, com funciona la memòria, com ens relacionem amb el món natural i com l’hem anat oblidant, juntament amb els mots que el designaven.
