Els treballs i els dies. Poemes. Poemes que volgueren ésser una constel·lació, una precosmogonia momentània amb la qual jo, i els lectors si volen, podria cavalcar sobre l’extinció repetida del futur. Un exercici físic (perquè escriure és físicament esgotador) de remembrança primigènia per tal d’invertir la degradació generacional de la humanitat ja anotada per Hesíode. I per tal de fer front a la linealitat del paper del llibre, la litúrgia estructural del poemari prengué forma d’espiral, que no és més que un cercle avançant damunt línies: set dies per a set temes fundacionals (ira, revelacions, escriure, poble, sexe, mètodes, jo), i un vuitè dia que permet la fuga i salvació (l’apocalipsi en positiu) més enllà de qualsevol escriptura reduccionista (gràcies Enric Casasses pel dibuix il·luminador!). Per vèncer la precarització a què ens intenten condemnar necessitarem totes les eines, tots els dies, només descansarem al final, de tot, quan Hesíode torni.
