L'estiu del 1883, Jacint Verdaguer va trepitjar per segona vegada el Pallars. De la Seu d'Urgell i Organyà va tramuntar els contraforts del Boumort i es va dirigir cap a la Pobla de Segur, Gerri de la Sal, Peramea, Montcortès i els pobles, cims i estanys de la vall Fosca. Van ser a tot estirar set dies, però set dies intensos, aprofitats a bastament. Part d'aquestes vivències les va reflectir en els apunts d'uns quaderns de viatge, quaderns que d'altra banda no va publicar i que van ser redescoberts més de cinquanta anys després de la seva mort.
Estanys d'atzur i verdés el seguiment de les passes de Verdaguer d'aquell estiu pel Pallars. L'anàlisi dels manuscrits originals, inclosos alguns textos inèdits, així com la troballa d'alguns testimonis de l'època fins ara pràcticament desapercebuts, han permès de refer una nova cronologia dels esdeveniments. Aquests materials també ajuden a intuir com i quan es van escriure alguns dels escrits pallaresos més coneguts de Verdaguer, com la «Cançó del raier» o la versió de la llegenda de «L'estany de Montcortès» que l'escriptor va publicar de manera pòstuma el 1905. El poeta es va deixar captivar per les tradicions i els paisatges d'aquestes terres i els va cantar també al poema Canigó, encisat com estava per les «constel·lacions d'estanys d'atzur i verd» que un dia va veure i trepitjar.
