Això és un francès, un alemany i un italià... I un holandès, i un danès i un belga... I un grec i un finès, i un espanyol i un portuguès... I un suec, i un polonès, i un irlandès, i un austríac, i un romanès, i un luxemburguès, i un eslovè, i un croat, i un hongarès i un txec i un eslovac, i un letó i un lituà i un estonià... I un búlgar, i un maltès, i un xipriota i un... britànic, que van agafats de la mà; però, a més d'un, ja l'hi comença a suar. Hem de riure o plorar? Tal vegada allà, agafats de la mà, units sota el nom d'Europa, ens podríem explicar el mite que ens batejà: el que narra la història d'un déu totpoderós que, encès d'amor per una noia fenícia, viatjà a les costes de l'actual Líban (o Síria)... i sota l'aspecte d'un immens toro, la raptà tot creuant el Mediterrani i, arribats a Creta (o Lampedusa...), la violà. I és d'ençà... que Europa bull. Sembla una olla a vapor que xiula i fa senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar. És una olla de grills. Un batibull. I de tanta remor, ja no se sent l'alegria de l'himne; ja sols notem la sordesa del seu compositor. Un autoritari toro blanc va raptar Europa, i tal vegada ara ens adonem que no el sabrem mai domesticar.
