Per entendre aquesta manera de fer també ens explica que Larkin “de nen fou tartamut; sempre miop i, de gran, força sord. Excuses perfectes per viure dins de la closca del seu món a la vegada que passava un munt d’hores al dia en la closca dela biblioteca d’una universitat, envoltat de muntanyes de pa- per com si fos nacre, i en una ciutat, Hull, on fins i tot els pocs anglesos que saben on para generalment no han estat mai. Tot això explica la seva poesia? No: hi ajuda. Perquè, per més que hi rebusquem, en tota poesia sempre hi ha alguna cosa d’inexplicable.”El darrer llibre, potser el més rodó i per descomptat el més madur, d’un dels clàssics anglesos del segle XX i de la literatura universal.
