Escrita sobre els patrons formals d’Aleksandr Puixkin (Evgueni Oneguin) i de Vickram Seth (The Golden Gate), Fugitius ens presenta l’entreteixit de relacions entre un grup de joves durant el temps de la transició política, des de la mort del general Franco fins al retorn de Josep Tarradellas. D’aquesta manera, el desencant dels personatges (a l’època en què s’adonen que el món no funciona tal com els havien dit) es troba submergit en un desencant polític que no fa sinó accentuar tot allò que ells experimenten en l’àmbit personal. Obligats a fer coses que no desitgen fer i sense poder fer aquelles que desitgen, van caient poc o molt, per tal de sobreviure, en les trampes invisibles que els havia parat imperceptiblement la mateixa idea que ells s’havien fet del món. Narrada en vers, amb una tècnica impecable i un to deseixit i distanciat, capaç de captivar l’atenció del lector des del primer moment fins al final, se situa en un món on la bonhomia aparent amaga l’amargor de les constants decepcions.
