Fulgor ens parla de l’amor i d’un cor que corre com un llebrer. Amb l’empremta dels trobadors, de Barthes i Ficino, però també d’Hac Mor i de Carner, i amb el domini del llenguatge i del vers que caracteritzen la seva obra, l’autor construeix un fris apassionat que s’interroga al voltant de la figura de l’altre. Amb l’ús del vers fragmentat i de la prosa poètica, del lirisme i de les formes més clàssiques, Fulgor esclata al cervell i al pit. Com diu Núria Armengol a l’epíleg del llibre, «una de les virtuts d’aquest poemari és desfer el vincle eixelebrat poemes d’amor-enamorament malaltís del poeta; no és que no fos interessant veure un dia un experiment que potenciés això fins a l’absurd, però aquí, contràriament, el que es fa és mostrar de manera continuada l’autoconsciència sobre l’escriptura i sobre el tema».
