Malgrat que ha estat exclòs de la gran narrativa nacional, el colonialisme al Marroc fou un fenomen decisiu en la construcció de la nació espanyola a la fi del XIX i principi del XX. No és casual que de l’exèrcit africà sorgís el grup de militars que es van aixecar contra la República, entre ells el mateix Franco. El colonialisme espanyol al Marroc s’ha estudiat sobretot des de la història política i militar, però és encara poc conegut. Aquest llibre analitza el procés colonial d’Espanya al Marroc des de l’inici de la penetració comercial i diplomàtica a partir de 1880 i la instauració del Protectorat (1912) fins al període de les guerres del Rif i l’enfrontament amb Abd el-Krim (1909-1927). S’hi estudia el context africà com a escenari de definició de la identitat nacional espanyola i, alhora, des de la perspectiva de gènere, tenint en compte no la feminitat —el més habitual en estudis sobre imperialisme i gènere— sinó la masculinitat. Al llibre s’explica com a l’Àfrica es construïa simultàniament la nació i l’homenia espanyoles en una complexa interacció entre masculinitat, nació i imperi. S’hi parla de com es construïa una imatge de l’home marroquí des de l’alteritat que ajudava a configurar la identitat masculina i nacional espanyola. S’hi estudien les guerres del Rif com un episodi fonamental en la definició de la virilitat i el projecte nacional reaccionari franquista, com també les crítiques a aquest projecte nacional des del liberalisme colonial civilista i des dels sectors anticolonials (catalanistes, anarquistes, socialistes o republicans), que apostaven per abandonar el Marroc. Aquestes crítiques implicaven projectes nacionals en disputa i models de masculinitat espanyola contraposats.
