Diuen els bons periodistes que en la redacció d'una notícia, com a mínim, cal contestar aquestes preguntes. Segurament, en aquest text introductori no contestarem cap de les preguntes proposades (més que res perquè ni som bons ni som periodistes), però sempre queda bé posar-ho.Potser primer caldria situar els antecedents històrics d'aquesta obra que té entre mans (o entre peus, tothom llegeix com vol) que serà cabdal dins de la filologia catalana. Per això cal que ens remuntem fins l'any 1998, un any marcat per esdeveniments com la signatura de l'acord de pau d'Irlanda del Nord, el Mundial de futbol de França amb Zinedine Zidane com a màxima estrella o la victòria de la cantant transsexual Dana International al Festival d'Eurovisió. Però aquests esdeveniments no van tenir res a veure amb la nostra decisió de fer aquest diccionari.En aquells temps, els tres autors amb unes inquietuds filològiques espectaculars (pot imaginar-se vostè quines inquietuds filològiques poden tenir un empresari del món del transport, un mestre de primària músic i un professor de matemàtiques!) es van conèixer casualment en un xat d'Internet (i després diran que els xats només serveixen per malcriar la canalla). En aquell xat s'hi aplegaven uns quants personatges de procedència lleidatana i, de tant en tant, se'ns unia algú procedent de la Panadella enllà. Una de les característiques dels lleidatans que freqüentàvem aquell xat era que escrivíem les paraules tal i com rajaven en la nostra pronúncia. I, esclar, el que passava quan deixàvem anar un acotxar, un agitar o un ascatxigar, era que els personatges orientals ens llegien com si escrivíssim en swahili o en serbocroat. I per tant, vam arribar a la conclusió que els lleidatans teníem un vocabulari propi, conclusió a la qual no era tan difícil d'arribar.A partir d?aquell fet, els tres personatges autors de Lo Nou Diccionari Lleidatà-Català vam posar en marxa un ampli procés d?investigació i documentació. Ampli procés es refereix a agafar un cotxe i anar a sentir parlar la gent de Bellcaire, de Maials, de Bellaguarda, de Miralcamp o de Sedó. I anar apuntant en uns papers totes les paraules que podien ser susceptibles de ser incloses en un llistat de vocabulari lleidatà. I anar guardant tots aquests papers en bosses d?un conegut supermercat que últimament ha canviat de nom. El procés a seguir era molt senzill. Un cop teníem la paraula anotada només ens calia mirar si l?accepció estava acceptada en català normatiu o no. Que no ho estava, patapam! Cap a la bossa de plàstic, si ho estava ja la retiràvem.I així anar fent fins a data d?avui, en la qual té a les seues mans aquesta obra mestra de la literatura lleidatana.
