«Em vaig morir d’una pulmonia. Si digués que la causa de la meva mort no va ser tant la pulmonia com una idea grandiosa i útil que vaig tenir, probablement el lector no em creuria; però tot i així és veritat. Ara us exposo el cas sumàriament. Judiqueu-ho vosaltres mateixos.» Aquestes són les memòries pòstumes d’un difunt autor—que no d’un autor difunt— per a qui la sepultura ha estat, segons ens diu el mateix Brás Cubas, un segon bressol. Els amors i desamors novel·lescos, irònics i alhora espurnejants d’ingenuïtat, una carrera política fallida i la vida mig plaent d’una burgesia brasilera il·lustrada teixeixen la distesa mortalla —entreteniment mordaç— d’aquest personatge singular i imaginari.
