Just abans d'un gran concert que ha de comptar amb la presència de la cúpula nazi a la Praga ocupada, un aspirant de les SS ordena retirar l'estàtua del compositor jueu Mendelssohn de la teulada de la Casa de les Arts. Però l'ordre no és fàcil de complir, perquè les estàtues no duen cap placa i no se sap qui és qui. L'aspirant, apressat i desitjós de satisfer els alts comandaments, té una idea que li sembla infal·lible: que retirin l'estàtua que tingui el nas més gros. Per desgràcia, ell no sap que Wagner, el compositor insígnia del règim nacionalsocialista, tenia una nàpia prominent... Amb aquesta anècdota que, inevitablement fa somriure, arrenca una novel·la que retrata la transformació de la vida quotidiana dels txecs durant l'ocupació nazi. Weil, que la va patir molt directament, hi descriu la lluita de la població civil per sobreviure en un règim en què el coratge, així com l'humor, eren condicions necessàries per mantenir l'esperança i la humanitat.
