Anys cinquanta. Una dona d’un barri humil de la perifèria de Barcelona surt de casa amb un cistell. Després d’un parell d’hores de camí, entra a uns laboratoris a la ‘zona alta’ de la ciutat, on escoltarà música clàssica i àries operístiques mentre fa la seva ‘donació voluntària’. Hores més tard, a casa, saltaran d’alegria en veure-la arribar amb el cistell ple de menjar. De les ferides als braços, no en parlaran. I així, aniran creixent i vivint en la precarietat, però amb gratitud per tenir un plat a taula.Tot comença amb aquesta anècdota real de la família de l’autora. Aquesta és una història sobre una dramaturga entestada a parlar de les misèries familiars, filla d’una dona de la neteja precària i neta d’una dona que va mastegar la misèria. En definitiva, aquesta història planteja si una obra de teatre pot ajudar a saldar un deute. Personal i social, alhora. Perquè la venjança pot ser una llicència poètica.
