No la voldria dinyar és un dels seus llibres de poemes més reconeguts. Com molta de la seva poesia, es publica postmortem (1962). Hi trobem totes les temàtiques, totes les preocupacions, que hem exposat abans. És un llibre particularment sentimental, un veritable cant a l’amor, a l’amistat i a la vida que, paradoxalment (o no?) i salvant les distàncies, recorda força el vitalisme de Salvat-Papasseit, un altre poeta que va morir molt jove. La narrativa de Vian sempre ha estat present en català, i s’ha revitalitzat una mica amb motiu del centenari. La poesia i el teatre, al contrari, pràcticament són desconeguts en la nostra llengua. Per aquesta raó, la publicació de No la voldria dinyar és una aportació important a la celebració a Catalunya del centenari de Boris Vian. També per la seva novetat en llengua catalana i pel reconeixement que significa de la personalitat d’un creador admirat a l’Estat Francès (on les reedicions de les seves obres no s’aturen), d’obra molt viva, curiosament propera i contemporània, però encara dissortadament poc conegut entre nosaltres.
