«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor («coneguts inexistents») emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions. L’edició que avui presentem del poeta ortònim (Fernando Pessoa) i dels tres heterònims (Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis) va precedida de diferents textos en què els quatre personatges s’expliquen a si mateixos tot explicant els altres. El lector hi trobarà una guia per endinsar-se a l’univers poètic (laberíntic i també diàfan) de Fernando Pessoa.Álvaro de Campos, l’enginyer poeta, deixeble d’Alberto Caeiro, és la part més audaç de Fernando Pessoa («he posat en ell tota l’emoció que no dono ni a mi mateix ni a la vida») i és també el més modern dels seus heterònims. En els seus poemes hi plana un esperit nietzscheà, i el ressò futurista de les seves composicions entronca amb el sensacionisme poètic (l’única realitat és la de la sensació). La seva és la civilització de la màquina i del brogit de la ciutat moderna, i l’entusiasme descriptiu amb què l’encara és el d’una personalitat provocadora i crítica per on passen, en forma de versos arrauxats, tots els fils que nuen la nostra modernitat literària.Fernando Pessoa (1888-1935), poeta i assagista, s’ha convertit, amb una obra tan heterodoxa com extensa, en un dels cims creatius de tots els temps. De la seva producció destaca, a més dels llibres que avui presentem, El llibre del desassossec (1935) i El banquer anarquista (Quaderns Crema, 2002).
