Poesia escenica IV: Els déus i els homes aplega dues de les grans obres de Joan Brossa: (1959) i (1963), dos exemples amb trets tematics i estilístics comuns, que permeten acostar-nos a un dels dramaturgs catalans més interessants del segle XX, tant pel missatge que ens vol transmetre com per la forma poetica en que ho fa.Un tret que agermana les dues peces és la presencia dels déus i les seves histories, la qual cosa qüestiona, com és habitual en Brossa, el cristianisme i l'església catolica alhora que demostra que la necessitat espiritual de la humanitat l'ha portada a la creació de mitologies que expliquin l'existencia de l'univers i de l'home. D'altra banda, les dues, sense un fil conductor clar, ens fan pensar en l'essencia de la humanitat mentre aparentment ens expliquen faules estranyes o ens fan somriure per la ingenuitat dels personatges. Tot aixo acompanyat d'un llenguatge que ens atrau poeticament, com observa Joan Obiols en una crítica realitzada després de la polemica estrena d' l'any 1961.A , de 1963, Brossa homenatja Ignasi Iglésias a partir de la darrera escena de , pero introduint nous elements poetics i canviant radicalment algun parlament, de manera que l'obra adquireixi una nova intenció. Com ha dit Pere Gimferrer:En ambdues obres es parla de déus de procedencia diferent. Inventats o de cultures reals, el missatge de Brossa és clar: les mitologies poden intentar explicar la nostra existencia pero no es poden convertir mai en creences imposades. Al capdavall, ningú no pot estar segur de tenir la veritat.
