A Quan érem irlandesos, Ramon Erra ens convida a fer un viatge que comença a Irlanda però que, ben aviat, es ramifica en múltiples direccions: la del record, la de la identitat, la de la memòria cultural i personal. El narrador, immers en la crisi dels cinquanta, decideix visitar amb la família la cova de Sant Patrici, a I'Ulster, seguint les passes de l'escriptor Ramon de Perellós, amb la idea d'escriure'n una crònica. El resultat és una barreja de llibre de viatges, reivindicació de la literatura medieval, intent de recreació històrica, manual casolà d'autoajuda i potser també narració d'intriga. Erra, amb un to entre poètic, irònic i assagístic, combina diversos gèneres i trena l'experiència pròpia amb l'admiració per la gran literatura irlandesa -de Joyce a Heaney- alhora que obre espais de pensament sobre l'existència, l'amistat o el fet d'escriure.
