Les grans parets, els cims, encara em fan somiar, i continuo sentint les mateixes emocions amb la sola idea de gestar un nou projecte, tot i que sé que tinc menys disponibilitat per executar-lo. Tornant a viure algunes ascensions per escriure-les, he trobat en el meu interior records de moments d’emoció, de plaer intens; de vegades de patiment, de cansament, de ràbia, de dubtes.
No sabria explicar què és exactament el que m’empeny a buscar aquestes emocions, a lligar tan estretament la meva vida a la muntanya. Hi ha alguna cosa evident en tot això, però no puc determinar si és el plaer físic, la confrontació amb els elements, la bellesa dels llocs, el posar-me a prova, la superació o l’emoció quan accepto reptes.
(...) Estic convençuda que l’acció m’és imprescindible per trobar l’equilibri, i em sento estimulada per l’entusiasme que m’empeny a millorar sense parar,a superar nous límits. Independentment de la motivació que tingui, la muntanya em permet arribar a la plenitud. M’omple la vida sense ser una obsessió.
«Deixem, doncs, que sigui ella qui parli. I quan arribeu a aquell moment, enmig de la paret, en què es pregunta què hi fa, llegiu-hi, exactament, allò que la fa tan gran: la seva humanitat». (Pat Soler, a la Introducció).
Aquest llibreva rebre el premi Banff de l'any 2026. És la primera vegada que s'edita en català.
