Qui ha mort una poeta és un monoleg interior d’una veu madura que argumenta, afirma i pateix el deteriorament de la sensibilitat humana, la falta de creença en l’amor i la perdua de la fe amb el pas del temps.“Poeta” entes no com a ésser creador sinó com a ésser essencialment sensor i sentidor, anihilat per la força d’una experiencia adversa i una humanitat endurida per l’odi, l’ambició i el desig inesgotable de dominar els altres. Des d’un enfocament feminista, “la poeta morta” atribueix aquests sentiments negatius a un col·lectiu masculí molt concret i diferenciat.L’excés d’impotencia fa que aquesta subjectivitat ferida miri el món amb l’ull de la mort, que és, al capdavall, la que posa les coses al seu lloc i dóna la mesura del sentit a la ficció diaria. Davant la impossibilitat de canviar l’ordre huma i de quedar-se il·lesa, la poeta es reclou en si mateixa i en els objectes més inerts i quotidians als qui enveja per la sort de mantenir-se impavids, i per la seva incapacitat per adonar-se del que passa al seu voltant: estan al món i, alhora, són fora d’ell.La impotencia damna d’immobilitat a qui la pateix.Una abundant i essencial prosa poetica que transita en el paisatge, aparentment caotic, del pensament. Contrastos de llenguatge, de lexic rude i elevat, i joc voluptuós d’imatges. Una veu que busca la universalitat: des del més caut subjectivisme s’erigeix en un nosaltres col·lectiu i, de vegades, en un tu directe, sortint del tancament hermetic del jo.Un text que explicita, a través de tres veus femenines, el cos d’una fragilitat fragmentada i morta.
