En aquest llibre es discuteix el supòsit, àmpliament acceptat per la historiografia valenciana dels anys seixanta i setanta, que l'endarreriment era un dels principals elements caracteritzadors de la societat i l'economia valenciana durant la segona meitat del vuit-cents. El sector agrari, segons aquestes interpretacions, semblava el gran responsable, ja que una comparació amb l'agricultura anglesa, que s'acostuma a prendre inevitablement com a model, mostrava la feble penetració de les innovacions que havien transformat radicalment l'agricultura d'aquell país. Però si, com fa l'utor, s'abandona l'Europa atlàntica com a punt de referència i s'analitza acuradament el funcionament de l'agricultura valenciana en la segona meitat del vuit-cents, es troben molts signes de dinamisme i de racionalitat. Expansió del regadiu, tècniques perfeccionades en l'aprofitament de l'aigua i en els conreus de regadiu, inversions quantioses i consum creixent de noves matèries fertilitzants, introducció de noves plantes i concentració de recursos en aquells conreus en els quals la demanda interior i internacional feia previsible una alta remuneració. L'anàlisi de l'ús del sòl agrícola permet comprovar, tant a l'àrea regada com al secà, un intens procés d'especialització que sens dubte significa un fort creixement de la producció agrària, encara que resulte difícil de mesurar i que s'haja aconseguit per vies diferents a les que es van seguir a l'Europa humida. Valorar els canvis de l'agricultura del País Valencià en termes de modernitat o endarreriment, amb l'agravant de restringir la modernitat al model anglés, no té gaire sentit. Per a l'autor aquests resultats no signifiquen ressuscitar el mite del "levante feliz", ja que aquesta etapa de canvi va anar acompanyada de la implantació d'una burgesia agrària que va segregant mecanismes prou eficaços per captar rendes i beneficis i condemnar a la infelicitat una gran part dels pagesos valencians; sobre els quals van descansar majoritàriament les activitats agrícoles.
