El contingut del llibre gira entorn de la variació i l'accés de variants dialectals a la norma. S'introdueix amb una caracterització del català medieval afaiçonat per factors interns, socials, històrics i geogràfics, amb sovintejats contactes amb l'occità, particularment intensos en el rossellonès; es mostra com el veïnatge amb l'aragonès ha provocat, des dels primers segles de la colonització, algunes interferències en el valencià. S'analitza, després, la contribució a la lexicografia d'autors com Joan Esteve, Onofre Pou, Antoni Font, Pere Torra, Joan Lacavalleria i Carles Ros (segles XV-XVIII), precisant-ne les fonts respectives i el grau de fidelitat a l'àrea dialectal pròpia de cada autor, una actitud que més tard es repetirà en l'obra restauradora de Fabra i els seus continuadors amb un impuls participatiu del model lingüístic. Segueix una discussió sobre l'oportunitat dels conceptes de gal·loromanisme i iberoromanisme aplicats al català, amb una nova llista d'antropònims d'origen occità. El llibre clou amb una distribució geogràfica dels noms populars de la Via Làctia amb la seva interpretació lingüística.
