Cants llebrers corren, però: rere quina llebre? El llenguatge és motivat, però potser rere la motivació no hi ha cap motiu. El llenguatge és l’ham i l’esquer, el peix i el pescador: una (a)gnòstica fe. No obstant sovint s’esdevé que quelcom suscita la vibració i la paraula fremeix. Per exemple, el traspàs d’algú proper (formigues d’or a a recerca d’un paisatge) informat per un somni (un ca negre…). Cada poema és una excrescència ontològica, quelcom que esdevé, que es fa present i s’abasta a si mateix. Per això, cada poema és el testimoni d’una recerca, d’una aventura, d’una experiència que es resol en cant. El poema és, també, la meva manera lassa, peresosa de fer el treball del pensament, de resistir la mirada penetrant de l’òliba de Minerva, de llençar l’ham del llenguatge al riu heraclitià on Narcís s’emmiralla i no es reconeix, de transvestir-me en Ícar, Onan, Agditis o Coré entre les bambalines d’aquest cabaret de la (post)modernitat i dançar de camí cap a la conclusió que cap llebre ens aguaita a l’illa de gel, a la morgue, a Aliorna.
