La veu de Louise Glück és impensable sense tenir en compte escriptors anteriors com Anne Sexton, Adrianne Rich, Muriel Rukeyser; o la raça de poetes que podem enllaçar amb Alejandra Pizarnik, Olvido García Valdés, Wislawa Szymborska, Felícia Fuster, Ingeborg Bachmann, Sophia de Mello; Luis Cernuda, Rilke, Juan Gelman, J. A. Valente, Màrius Sampere… Són elles, i ells. Aquestes «bèsties».La poesia d’aquesta poeta de Nova York ha estat titllada de «confessional», molt més conreada en la poesia anglosaxona que no pas «aquí», tot i que aquest qualificatiu va ser reinterpretat i qüestionat per una de les seves màximes «etiquetades», Anne Sexton: «El poeta no ha d’incloure-ho tot per contar la veritat. Es pot mentir. Podem confessar-nos i mentir per sempre»; «Si fes totes les coses que he confessat no tindria temps per escriure un poema».En Glück els versos ens diuen que «Jo era com una llum brillant passant a través d’una cambra fosca», si la cambra fosca és el llenguatge, sempre mentider, que es desvetlla per la contingència de la mateixa vida; o si entenem l’obra de Glück com una de les propostes més brillants d’un mercat literari (editorial?) que exigeix un lector disposat a destriar aquest gra de tanta, tanta palla.Coneixeu-la, sisplau, com a rapsoda i, quan la llegiu, tingueu al cap algun quadre d’E. Hopper.
