La poesia d’Antoni Rovira i Virgili, escrita des de l’exili de la Catalunya Nord —on fugí del feixisme— evoca la seva infantesa i canta l’amor a la seva terra, a la seva gent i a la llibertat.
A partir de l’any 1945, Antoni Rovira i Virgili, enfondit en una senzillesa poètica molt treballada, expressà en versos la penosa soledat d’un exiliat. Molts fets l’apesaraven: la mort de la seva esposa, una sordesa inexorable, la impossibilitat de fer com els amics que retornaven a Catalunya —i també, cal no oblidar-ho, el fet de sentir-se decebut per la renúncia dels aliats a deturar la dictadura franquista—. Aclaparat per un entorn inhòspit, es reclogué consirós en el seu univers poètic que fins llavors només havia exposat en prosa. Avivà paisatges, aplegà records i, amb mots curosament triats, configurà sentiments i pensaments. Sorprès pel resultat assolit, ordenà en tres llibres una bona part dels poemes que havia enllestit —el dels records, el de les imatges i el de les meditacions— i els intitulà La collita tardana.
Rovira i Virgili continuà cultivant la poesia sense poder-la editar fins que caigué malalt i morí a Perpinyà una alba freda del mes de novembre del 1949. Setanta anys més tard, surt a la llum la poesia inèdita a La collita darrera.
