La trajectòria de Joan Lluís Vives (València 1493-Bruges 1540) és una aventura humana que, sense cap hipèrbole, es pot qualificar d’apassionant. Nascut en família de jueus convertits al cristianisme —a la força, com la resta dels correligionaris a la monarquia hispànica—, delmada i represaliada per la Inquisició, estudià a la Sorbona i visqué exiliat a Bèlgica i la Gran Bretanya, on fou professor a Lovaina i Oxford, a més de preceptor de fills de l’aristocràcia i de la burgesia emergent. En contacte permanent, diàleg i de vegades discrepància amb intel·lectuals i polítics rellevants, fou un pensador humanista i, en conseqüència, s’oposà a l’escolasticisme i l’obscurantisme religiós, alhora que mirava d’incorporar el que tenia de renovador la Philosophia Christi d’Erasme i la Reforma luterana. Aquestes pàgines —indispensables per a qui vulga endinsar-se en el coneixement de Vives— són una visió artificiosament autobiogràfica de peripècia vital tan complexa. És una ficció literària, però rigorosament sustentada sobre una riquíssima base documental i bibliogràfica que l’autor coneix amb detall. El que es conta és rigorosament històric: dates, esdeveniments, personatges... Tot és cert, comprovat, i prové de cartes i obres de Vives, directament traduïdes sobretot del llatí, i dels estudis abundantíssims sobre ell.
